Posmo

El gener del 2015, a Iván de la Nuez li va ser estès a l'Havana, des dels Serveis Necrològics d'una funerària, el certificat de defunció. Un fet insòlit, atribuït a un "error burocràtic". Després del xoc inicial -com es pot sortir del país estant mort, quina ment malalta és capaç de forjar una broma així, com "tornar" legalment a la vida?-, va assumir finalment que aquest document mortuori era un bon passaport per travessar els problemes del món i sortir-ne el més il·lès possible. Quan estàs mort, què més et pot passar? Aquest llibre, des del SOS del començament fins al SMS del final, és el resultat de la decisió. Unes memòries d'ultratomba en què l'autor radicalitza el sentit de l'anticipació i el seu estil particular a l'hora d'abordar i anomenar les coses. Per això aquí el terme posmo es refereix a post mortem i no a postmodern, una definició que en aquestes pàgines només apareix dins de la crítica sense pal·liatius a un debat que l'autor considera anacrònic i propi de la poca imaginació guerres culturals ancorades en el passat. Aquest és un recorregut espectral que recorre des de vivències personals fins als efectes culturals d'una pandèmia o la guerra a Ucraïna, rematant amb aquest estatut que De la Nuez anomena Nou Ordre Normal. Des de l'explosió provocada per aquella defunció avançada, Posmo és una venjança escrita amb la llibertat que només poden assolir, en aquest món, els que ja són a l'altre.