La pedregada

El que sembla un sopar normal, amb tot el que té d'absurd aquesta paraula, esdevé l'antesala d'una confessió humana, vital, capaç de tancar una porta d'un cop, per sempre, però, tancar portes implica obrir-ne de noves: d'històries antigues i que encara estan per escriure, de gàbies buides, de novel·les no començades, d'espelmes que es bufen. És l'aniversari i últim dia de la vida d'Oriol tal com l'ha viscuda. El seu pare, la seua mare i el seu amic de l'institut són convidats a un sopar on res és el que sembla, on el temps és un amfitrió més, on el temps és més que temps, on milers de preguntes busquen respostes sense un èxit aparent. Només les preguntes es respondran amb els sentits de qui segueix la història, amb els dubtes de qui mai no ha patit per amor, amb el desig d'una nova vida que comença, amb un secret que mai hauria d'haver estat secret, amb un alé de vida que humanitza, amb l'ambigüitat de la tempesta que fa vomitar les veritats d'un món vist a través de les ulleres d'un pare, d'una mare, d'un amic i de la Llibertat.