Zaintzaren hariak

No hi ha tema més important i urgent avui que el debat que hem de tenir sobre les cures. La pandèmia ens ha redefinit socialment a tots, especialment a la gent gran. La majoria de la gent gran ofereix més atenció (dins de la seva família, a nivell comunitari, etc.) de la que demanen al sistema públic. Encara que el seu saldo social sigui positiu, els hem definit com -residents- que no tenen capacitat d'autodeterminació, que cal cuidar-los, privats de la funció social que compleixen en la família i en l'entorn. , com a font de despesa. A les pàgines següents es fa un recorregut de 360 graus d'atenció a les persones grans i vulnerables, i sovint el lector s'hi veurà reflectit, en qualsevol de les diferents cares: perquè ell o algú proper es troba en una d'aquestes. situacions, o perquè està segur que es trobarà en alguna d'aquestes situacions en algun moment. La crida a posar la cura al centre es deu al feminisme (això també). No és d'estranyar, perquè la responsabilitat de les tasques de cures recau principalment d'esquena de les dones, i això constitueix l'esquelet de la desigualtat que perdura durant segles, tant en l'àmbit privat com en l'àmbit públic. Sens dubte, aquesta és una pregunta que va més enllà de l'abast d'aquest llibre. Però l'autor no ha donat l'esquena, reconeix l'aportació del feminisme, i ens convida a seguir bevent-ne mentre demanem la reorganització dels serveis socials públics. Em sembla un punt de partida honest, respectuós i molt adequat. Gràcies també per això, Fèlix. Del Pròleg de Pilar Kaltzada.