Yo no maté a Federico

Un adolescent Germán Monteverde acompanya el seu pare jornaler, Enrique, a visitar diferents aferdats per als quals recull el tabac per les plantacions de la Vega de Granada. Una tarda estiuenca del 1935 aniran a l'Horta de Sant Vicenç, la casa de Federico García, un dels senyors per als que treballa. Un jardí frondós, quallat de gessamins, rosers i granats, els obre pas a una distingida casona blanca. És la primera vegada que el jove Germán trepitja una finca d'aquestes característiques. Els fan esperar al saló, envoltats de mobles foscos, tapissos, retrats. Alhora, una melodia de piano, que sembla part d'un somni, envolta els objectes i arriba morosa a les orelles de Germán, que gaudeix de la música. Al teclat hi haurà Federico García Lorca i aquesta trobada canviarà el destí del jove, quan el poeta arribi a oferir-li generosament donar-li lliçons de piano. No ho pot saber encara. Els vents de la guerra no s'havien desfermat a la Península, amb la seva onada de crims, de desgràcia. Passats els anys, a la terrible dècada del quaranta, Germán malviu a la rebotiga de l'estanc de la senyora Barcina, vídua de guerra, que li ofereix camastre, manta i cigrons. La misèria la sorteja gràcies a la solidaritat dels vells veïns ia l'estraper-lo, com tants altres. Però en el seu camí es creua el capità Nestares, agressiu i prepotent, del qual es rumoreja que va tenir a les mans la vida i la mort de Federico. Una altra volta de rosca del destí es posarà en marxa quan el capità creui el llindar de l'estanc Barcina per aturar Germán acusat de contraban.