Una temporada per xiular

"No cuina, però tampoc mossega". Aquestes paraules encapçalaven l'anunci amb què la Rose Llewellyn, una vídua de "bons costums i disposició excepcional", s'oferia la tardor de 1909 com a minyona. Inevitablement, la frase va cridar l'atenció de l'Oliver Milliron, un granger vidu amb tres fills i poca traça per a les feines de la llar, que no va dubtar ni un segon a contractar-la perquè posés una mica d'ordre a casa seva, a Marias Coulee, en un racó aïllat de Montana. Va ser així com la Rose i el seu germà Morris, tot un dandi sempre impecable, van arribar a aquest poble de grangers. Per acabar-ho d'arrodonir, per aquelles dates la mestra de l'escola va decidir escapar-se amb un predicador itinerant i en Morris es va veure obligat a substituir-la, perquè de fet era l'únic del poble que podia fer-ho. Sigui com sigui, els seus enginyosos mètodes d'ensenyament marcarien per sempre els joves alumnes d'aquesta escola rural, i ni ells ni la família Milliron ni el poble de Marias Coulee tornarien a ser com eren abans de l'arribada de la Rose i en Morris.