Recuérdame, Alice

Per què està tan malament si ens fa sentir tan vius? Ell feia olor de prohibició, feia olor d'una nit d'estiu en algun lloc exòtic, de fruites exquisides que mai havia provat, feia olor de desig, de vida. A amor del que fa mal... Era el seu alumne, un noi solitari addicte als llibres i a la música que amb prou feines somreia. Ell havia envaït els seus somnis fins i tot abans de conèixer-lo després d'un violent accident en què el seu cap es va fer malbé, impedint-li retenir els seus records. Ell la va fer embogir. Ell va començar a desitjar-la. La va desitjar tant i tan fort que va sentir que delirava. Però eren professora i alumne en el marc d'un orfenat de la Bolonya d'Itàlia el 1980. No podien voler-se. Estava malament. I tot i així ho van fer. Ara Mario coneix aquesta dona, als seixanta-cinc anys, que oblida sense remei a l'amor de la seva vida ia si mateixa. Mario, que sap que la seva manera d'estimar també està bé, tracta per tots els mitjans que recordeu. Aleshores troba unes cintes de vídeo plenes de la seva vida, en què s'explica a si mateixa tot el que va lluitar, tot el que va voler a aquest noi de cabells arrissats i olor de vida.