Poesía completa, 1

Jon Fosse és dramaturg, narrador, però, sobretot, poeta. És un poeta l'obsessió del qual és la llum: la llum diàfana del nord d'Europa, gairebé impossible, la llum de la soledat, la que il·lumina el món en la seva senzillesa, la que és un pont entre allò mortal i allò infinit, entre allò visible i allò invisible. La llum mística emana de cadascun dels seus poemes. Fosse pertany a una de les tradicions poètiques més complexes i fascinants: la tradició òrfica. És a dir, la dels poetes que, enmig de la destrucció, del nihilisme, de la fi de totes les veritats i de la bellesa, s'han donat a l'àrdua tasca de reconstruir el sentit sagrat del món. Tanmateix, no es tracta d'una escriptura difícil. El sentit sagrat del món -com ens ho han ensenyat Hölderlin, Trakl o Rilke, amb qui entaula un diàleg al llarg d'aquests llibres- està latent, ocult, en allò més senzill: en un nen, en una barca, a la neu , en un animal, en un sender a través del bosc o a la memòria. I potser aquest és el punt clau de la poètica de Fosse: la memòria i la presència de la infància. La infància individual i la infància del món. Quan allò impossible és allò quotidià; quan la màgia i la meravella ho recobreixen tot; quan cada element de l'existència, per minúscul que sigui, és motiu d'estupor i alegria. Però també quan el dolor i la malenconia són més greus.