Nosaltres, els sense nom

De la seva infantesa en una família reusenca extremament pobre als anys de pistoler a la Barcelona revolucionària de la guerra entre la patronal i l'anarcosindicalisme, de combatent antifeixista al front d'Aragó a ministre de Justícia de la República, Joan Garcia Oliver va tenir una vida de pel·lícula, tot i que avui sigui un home oblidat o, més precisament, bandejat de la memòria oficial. A diferència de Salvador Seguí, Federica Montseny o d'altres figures de l'anarquisme català, cap carrer, escola o biblioteca du a el seu nom. Només el recorda una discreta placa a prop del lloc on va néixer, potser perquè, com afirma Xavier Diez en el pròleg a aquesta edició de les mítiques memòries de l'anarquista, "un cop mort continua sent tan polèmic com quan era viu". Garcia Oliver, efectivament, mai no va ser una figura còmoda. Ni quan es va convertir en un dels líders naturals del moviment llibertari, ni quan, després de la mort de Franco es va especular sobre el seu retorn. Nosaltres, els sense nom són unes memòries fascinants, tant per la trajectòria humana del seu protagonista com per la intensitat política i revolucionària del seu temps, i són alhora una lectura imprescindible per comprendre un moment de la nostra història que no ha estat mai prou ben explicat, ja sigui a causa de la seva complexitat, o pels prejudicis de la societat catalana a l'hora d'abordar un passat incòmode i polèmic.