Los diarios de La anguila

A l'estiu del 2018 una sèrie d'esdeveniments empenyen Paula Bonet cap a una fugida en solitari a la recerca d'un espai on refugiar-se. Proveïda -com és el seu costum- de llapis, pintures i un quadern de tapes negres, arriba a Santiago de Xile, la ciutat que fa més de vint anys ja la va acollir i li va oferir alleujament. La Paula viatja sola i, mentre camina, pinta el món. Pintar i escriure es confonen com es confon el material que resulta a les pàgines del seu quadern: llocs, trobades, lectures, pensaments i reflexions; els herois i heroïnes que conformen el seu imaginari i els dimonis que la persegueixen; moments de serenitat i contemplació, seguits de l'explosió dels sentiments més descarnats... En aquest incessant trànsit efervescent, retrata les mirades dels personatges amb què es creua, un retrat col·lectiu que es converteix també en l'esbós del seu propi . En aquests diaris el lector es troba davant la possibilitat única de viure íntimament la recerca d'una dona, la seva ànsia per fixar allò que veu, allò que sent i allò que descobreix per així no oblidar-ho. Una pintora-escriptora-autora que s'exposa -en un acte d'una honradesa insòlita- amb valentia, i que denuncia sense por, sense treva i sense descans, conscient d'algunes dificultats afegides per ser d'una manera activa i plena: "Les dones no podem fondre'ns com peixos a l'aigua. Caminem no per veure, sinó per ser vistes. Per això pinto i escric L'anguila. Per això dibuixo i escric aquests diaris, perquè mirar és un acte difícil".