Lo que la poesía aún no ha escrito

Elvira Sastre és una poeta de les quals no n'hi ha; li sobra talent, però sap administrar-ho; és intel·ligent i demostra que es pren seriosament el que escriu, perquè té l'única relació assenyada que es pot tenir amb la celebritat, sigui més gran o més petita, literària o de qualsevol altra classe: no creure-s'ho. Els seus poemes m'agraden perquè són ambiciosos i ella perquè és humil, ia més ho és quan és menys comú: mentre va guanyant. En aquest territori, qui arriba al cim per tenir perspectiva, no per prendre distància, és que sap què és la vida i també què ha d'intentar ser un vers: la veu de moltes persones que surt per una sola boca. Es pot ser un gran autor per dos motius: un és inventar la pólvora, com qui diu; l'altre, ser un resum de tots els lectors. A la jove autora de Baluarte la segueix la gent perquè no és una predicadora, és una abanderada, un ésser proper que en comptes de presumir de les seves victòries comparteix les seves inseguretats -"a mi em salva no entendre'm", diu- i els seus seguidors confien perquè no fa focs per vendre fum, sinó per donar calor.