La Reforma pendiente

El present llibre té el seu origen, no en un simple escriptori, sinó en el solc d'una història personal i comunitària centrada en la recerca de la comunitat perduda dels Fets dels Apòstols. A Roma, després de el Concili, hi havia una floració de comunitats diverses. Enmig de la crisi profunda de l'Església que llavors aflorava, calia tornar a les fonts, a la Bíblia, a l'experiència de les primeres comunitats cristianes. Però les dificultats eren enormes. Calia apropar-se per aproximacions successives. I per a molts, "encara no havia arribat l'hora". Portem més de cent anys resant per la unitat de les Esglésies. També s'ha dialogat i s'han fet declaracions conjuntes. Però amb això no n'hi ha prou. Fa falta alguna cosa més. És qüestió de renovació i reforma. El Concili Vaticà II es va proposar "promoure tot allò que pugui contribuir a la unió de tots els qui creuen en Jesucrist". La restauració de la unitat és un dels seus "principals propòsits". Han passat més de cinquanta anys i no s'ha aconseguit. És impossible la unitat dels cristians? No es pot aconseguir a gran escala? Les grans Esglésies cristianes poden renovar-se i reformar-se? Només ho pot aconseguir una resta? És possible la unitat sense la reforma pendent? Alguns moments van ser especialment difícils. Per exemple, el 1998 (tornant a les fonts) creuem la serralada dogmàtica dels segles IV i V per arribar a la confessió de fe de Pere, de Pau, de Joan, de Jesús de Natzaret. En general, les grans confessions cristianes no passen aquesta serralada. Cal revisar la tradició a la llum de l'Escriptura.