Felipe González

Des que la idea de dedicar les pàgines d'un llibre a la biografia de Felipe González va prendre cos, a finals del 2017, fins avui es pot dir que tot ha canviat excepte el personatge principal. Espanya ja no és la mateixa i el món encara menys, però el que va ser president del govern des del 1982 al 1996 es manté com un referent del passat, de vegades immutable en altres contemplat amb benevolència. És rar a aquestes distàncies trobar qui revisi i afronti la seva trajectòria. El temps i la manera d'administrar-lo l'ha convertit en un bé d'Estat. No seria una tasca fàcil trobar precedents. El més habitual a Espanya consisteix a esperar les honres fúnebres per desgranar elogis; cosa que a un polític d'aquesta època el va portar a dir sarcàsticament que "a Espanya enterrem molt bé". En aquest cas caldria fer-ne una excepció per dedicar-la a Felipe González Márquez. Retirat de la política pràctica, del dia a dia, no abandona el seu legítim dret a opinar de vegades sonades o en aparicions institucionals, que sempre van un pas més enllà dels rituals i que el converteixen en imatge d'equilibri i de seny fins i tot per a aquells que el van detestar durant els seus anys de govern. Un cas les raons últimes del qual bé mereixerien un estudi tant d'ell com dels que van ser els seus adversaris, perquè el més curiós és que ni un ni altres han deixat de tenir les mateixes conviccions.