En busca del tiempo en que vivimos

En tot moment històric hi ha una tensió entre allò vell que no es resigna a desaparèixer i allò nou que no es decideix a triomfar. Tot present històric és un interregne propici per a fenòmens monstruosos que només els que vinguin després sabran si van ser aparicions fantasmals que es van dissoldre sense deixar empremta, heralds del futur, parts prematurs o morts reviscuts. El nostre monstre avui és la sensació, tan estesa, que vivim en una possible fi dels temps. La presència inquietant d'aquesta esperança ferida ens permet pensar que l'home actual s'ha pogut cansar de si mateix i del seu domini insolent de la Terra. El filòsof i mestre Gregorio Luri se serveix de les nostres angoixants preguntes pels límits del món humà com a proves reactives per diagnosticar el signe del temps en què vivim. Perquè, encara que la pregunta pels límits humans és tan antiga com la religió, havia estat latent fins fa poques dècades. Però avui dia ha assolit una latència tan extraordinària que inunda els mitjans de comunicació, anul·lant tota possibilitat d'autocomplaença. Que l'home estigui desorientat no és notícia; que tingui por del futur, tampoc. Però que tingui por de si mateix perquè es veu com el bàrbar que aguaita als llims de la seva ànima, sí que és nou. I és una notícia altament preocupant, sobretot perquè aquesta por ha arribat a les escoles...