El escenario

Karmelo C. Iribarren sap que el substancial de la vida sempre succeeix al marge dels focus que il·luminen l'escenari. I que la veritable funció es celebra al aleteig dels seus poemes, on trobem la força que lliga uns dies a uns altres. L'escenari és un llibre d'absències, i d'unes poques -encara innegociables- certeses. Els poemes d'Iribarren es mouen, més que mai, en els marges de la llum, en el territori de les ombres, en les esquerdes dels murmuris. Versos que tendeixen ponts entre la vida i el que, cada vegada més, va allunyant-se d'ella; versos que tracten de combatre -i és un combat inútil- contra l'inevitable; versos que assumeixen l'acabament i la guerra perduda en un món cada vegada més irreconeixible. Però també versos on brolla, sempre lluminosa, l'esperança; on l'amor i l'alegria, malgrat tot, són un mantell que ho cobreix tot, o gairebé tot; on l'humor tendre i comprensiu fa menys costa amunt el camí.