El anticapitalista accidental

Érem anticapitalistes. Érem joves i anticapitalistes. Uns de manera militant, ja que estaven afiliats a partits d'aquesta observança, almenys a la pancarta, la retòrica i el programa de paper. Altres sense militància reconeguda, però amb una decidida inclinació de rebuig cap a un sistema econòmic que creien pervers i causa de tota mena de mals. En tots dos casos semblava que el capitalisme no tenia, o no hauria de tenir, futur i que el que podem anomenar socialisme o comunisme estava en caure, o gairebé. Van passar els anys i vam haver d'assumir que l'anticapitalisme s'havia desinflat, havia mostrat una cara molt desagradable en les seves realitzacions pràctiques, però molt desagradable, i finalment s'havia volatilitzat de manera ràpida. Avui només queda un residu molt residual de grups anticapitalistes que no saben dir al personal com es menja això. Uns només ho esmenten en alguna celebració commemorativa, altres ho exhibeixen, encara que no sapiguem el que volen dir amb això. Sembla l'encanteri vintage d'una marca buida que ja no ven res però que, per a uns quants, continua sent xulla.