El abrazo de la venganza

Quan una persona es trenca, no es pot reparar. Potser és possible curar les ferides físiques, dissimular les cicatrius, però l'interior mai no es recompon. Amb el temps el dolor es torna costum, s'hi conviu. Fins i tot pot arribar a convertir-se en un amic fidel, però mai se supera. El màxim a què es pot aspirar és a suportar-ho. Miriam Muntasir ho sabia molt bé. Feia mesos que lluitava per recuperar-se de tot el mal físic i moral que l'havien infligit només pel fet de ser dona i jazidí. Vulnerable, indefensa, presa fàcil, havia estat sotmesa a tota mena de tortures per obligar-la a renunciar a tot el que era com a ésser humà. I els fanàtics de Daesh gairebé ho havien aconseguit. Però, havent baixat al pitjor dels inferns, ja només li quedava aixecar-se i reclamar allò que en justícia li corresponia, a ella, als seus, a tot el seu poble: venjança. La freda, tranquil·la, meditada i reconfortant venjança. Però Miriam no era l'única que buscava fer pagar els terroristes pels seus crims. Malik al-Gharoudi, un jove amb un futur prometedor, havia deixat, deu anys abans, l'amor de la seva vida, la seva família i els seus amics per passar comptes amb aquells que, en nom d'una fe el missatge de la qual havien recargolat fins a convertir-la en una aberració, mataven indiscriminadament tots els que no pensaven com ells: els talibans, Al-Qaida, Daesh... Només, transformat en un altre, va resultar el més devastador "cavall de Troia". Convertit en una llegenda després de rematar amb èxit més operacions de les que recordava, es va veure obligat a acceptar una última missió per acabar amb els darrers vestigis de l'horror extremista. Miriam i Malik procedeixen d'entorns diferents però comparteixen un objectiu comú, per la qual cosa es converteixen en inesperats companys d'acció antiterrorista juntament amb un grup plurinacional de valents, en una carrera contrarellotge per diversos països europeus i el nord d'Àfrica.