Sense fi

Veure el món en blanc i negre no és només una malaltia que Eva Amat té als ulls: també és una manera d'entendre la vida. Després de caure desmaiada durant la presentació de la seva última pel·lícula a Berlín, es troba segrestada en un pis desconegut i no recorda res del que ha succeït. Només una versió d'ella, molt més tímida i molt més fosca, aconsegueix rescatar escenes inconnexes del seu passat. La infantesa, l'adolescència, la necessitat de brillar als escenaris sota la dictadura de la imatge, i sobretot la relació d'amor amb l'home de la seva vida, són lluites molt més reals que el rodatge d'una pel·lícula. Si la vida fos en blanc i negre, tot seria molt més intens i estimulant. Però potser també més terrorífic.