Y todavía sigue

Juan Antonio Bardem apareix avui, als cent anys del seu naixement i dues dècades després de la seva mort, com un creador indispensable per entendre no només els camins del cinema espanyol, sinó també la pròpia història del nostre país a la segona meitat del segle XX . La seva obra és la columna vertebral de la dissidència crítica i regeneracionista que genera la renovació cinematogràfica dels anys cinquanta i, alhora, el tronc del que neixen després el realisme crític del Nuevo Cine Español al començament dels anys seixanta i el cinema metafòric de la Transició política, les arrels més fèrtils de la qual estan en obres com "Muerte de un ciclista" i "Calle Mayor". Ciutadà compromès amb el seu temps i amb el seu país, amb la causa de la democràcia i amb la defensa de les seves idees, partícip actiu a tots els fòrums i iniciatives progressistes del teixit social i professional de l'Espanya que combat contra la dictadura franquista, Bardem i la seva obra són el germen del cinema espanyol modern i un exemple permanent de coratge civil, cultural i professional.