Vida imaginaria

Tot allò que Natalia Ginzburg evoca i descriu succeeix en nosaltres com per primera vegada, però perdura per sempre. A Vida imaginària, potser la seva obra menys coneguda, però alhora la més versàtil i combativa, publicada el 1974 i inèdita en castellà, l'autora aborda, entre altres assumptes, la condició de la dona i el feminisme, la infància i les incerteses de l'edat adulta o la feblesa de les nostres democràcies. També retrata alguns escriptors molt estimats per ella, com Italo Calvino, Elsa Morante o Cesare Pavese, i ens parla de pel·lícules i de directors (Fellini, Bergman) l'art dels quals va saber reconèixer des del principi. Amb la seva discreta contundència i veu única, Ginzburg participa, a través de cadascun d'aquests trenta textos, a la vida d'avui, d'un avui que data de fa mig segle però que el lector trasllada amb naturalitat a l'aquí i l'ara ia els dilemes estètics, morals i polítics a què ens seguim enfrontant.