Valhalla

Hi ha la pau per als guerrers? Un cel en què no et jutgin pel que has fet? O ja està condemnada a l'infern? Ja queda poc de la noia que era abans d'entrar a La Colmena. Què va ser dels seus somnis i il·lusions? Del sentiment de seguretat? Res d'això ja existeix. La solitud s'expandeix al seu voltant com una enorme ona expansiva, i l'anhelada pau s'escapa entre els dits cada vegada que intenta assolir-la. Ni tan sols es pot permetre plorar els que ha perdut perquè encara ha d'aconseguir la seva missió: trobar la família. Recuperar els retalls del que encara considera casa seva. No obstant, la realitat és més crua i lletja del que pensa i les pitjors decisions encara s'han d'arribar. Pel camí, ha començat a trobar refugi al lloc més inesperat. I, també, equivocat. Perquè és l'equivocat, oi? La noia anterior al Rusc ho sabria. La Victòria del Rusc l'advertiria. Però aquesta noia ja no hi és. I ja és massa tard. Els dubtes cap a ell mai no han estat més justificats, però no hi ha res més perillós que algú que ha perdut l'esperança. El món, el seu món, encara s'ha tornat més fosc. Confiar, més perillosos que mai, i Victòria ha comprès que no hi ha fronteres entre el que és correcte i el que és incorrecte. Només la lluita per la supervivència. Això, i no perdre l'ànima pel camí. I és que la pau mai no ha estat tan lluny del seu abast.