Un hombre que se parecía a Al Pacino

En aquest assaig fragmentari, de tints postmoderns, compartint amb l'autor el primer cafè del matí, recorrerem els mons de l'amistat còmplice entre dues arts que han caminat paral·leles des del descobriment del cinema pels germans Lumière. La literatura va alimentar el cinema als seus inicis i ha continuat inspirant-lo al llarg del temps, encara que ara el cinema, de manera paradoxal, alimenta la literatura i la inspira al seu torn. per Balbín a la La Clave, o amb la poesia i el magnetisme del professor del Club dels poetes morts, o el polifacètic treball de Woody Allen, deixant-se bressolar per les simfonies de Mahler, la filosofia de Kant i Plató i per l'inconfusible paisatge de la ciutat de Madrid, marc incomparable del més pur amor. De la quotidianitat emergeixen els fils que teixeixen aquestes relacions entre la literatura i el cinema, descobrint les seves arrels profundes i la seva raó de ser, al llarg d'un recorregut heteròclit, variat i plural que el porten a comprendre la màgia d'una relació pletòrica de realitzacions i de simbolismes, font d'inesgotable riquesa.