Un cuerpo agotado

Vaig intentar refugiar-me en una habitació d'uns set metres quadrats, no sempre de la mateixa ciutat. Des d'ella es veuen els ocells i els seus nius, també capvespre, mai la lluna. Aquest indret, repartit pel món, té en comú una finestra, un mirall, una planta viva i aquests ossos. Diferents vistes, plantes i miralls, però sempre la mateixa llar: el meu cos. Això no té a veure tant amb la forma com amb el fons: amb una ànima cansada de lluitar contra diversos exèrcits despietats enquistats dins seu. De mi. Contra un món obscenament malvat i tímidament bondadós, contra la incapacitat de voler i cuidar; contra la por, que és el que ho trenca tot. Em vaig fer boleta fins que vaig poder obrir els ulls. Em vaig arrossegar fins que vaig ser capaç de caminar. Aixecar-me ja era una revolució. Aquest llibre és gairebé un miracle.