Todo lo que fuimos

Aquesta història me la van explicar fa molt temps en un aeroport. Les sales d'espera són llocs curiosos en els quals la vida es passeja al seu capritx i en els quals la paciència es reconcilia amb el seu oposat. Observar és un art, com ho és escoltar. Cal tanta saviesa en qualsevol d'aquests verbs que, si un sap conjugar-se amb els dos a el temps, pot topar-se amb històries inoblidables enmig aquest anar i venir de persones i d'anècdotes. I per aquesta raó, de vegades m'envaeix el dubte i no recordo si aquesta història me la van explicar o la va inventar la meva imaginació. Sigui com sigui, això és el de menys, perquè a mi em passa el mateix que li passa als personatges que ara els presento i al mirar enrere no sé si va passar el que conte o si ho explico com ho recordo. La memòria és traïdora amb els nostàlgics. Un confia en la nitidesa del seu passat i arriba la memòria amb la seva màgia i l'elimina tot de cop. I ens confon i ens convenç que la vida va passar com ella ens el compte, i no com nosaltres la recordem.