Tiempo de destrucción

La novel·la aborda les primeres aventures vitals i el trencament brusc d'Agustín. Després d'aquest heroi, una mica ingenu, però sempre inquisitiu i sovint 'clarivident', endevinem les preocupacions i experiències del mateix Martín-Santos. El relat es demora en la maduració del protagonista -és una 'novel·la de formació'-, fins a l'accés brillant a la judicatura. Sent ja jutge prometedor, enmig del desordre del carnestoltes de Tolosa, té notícia de l'assassinat del serè d'una fàbrica familiar, i aquest drama fosc acaba per imposar-se en la seva existència, ja que, a través de densos interrogatoris, va desentranyant les sòrdides vides enredades dels amos de la fàbrica i els seus empleats. De mica en mica es deixa endevinar el desgast personal d'Agustín. I després dels instants ambivalents d'una trobada amorosa -oa causa d'un fracàs vital més ampli- es produeix l'esfondrament i es veu immers en un món enrarit i apocalíptic, ple de veus estranyes, éssers grotescos i fantasies mítiques. Aquesta darrera novel·la de Martín-Santos, avui gairebé oblidada però decisiva a la nostra literatura del segle xx, recupera i renova una edició del 1975, amb una altra ordenació a la qual s'afegeix un pròleg brillant de l'autor. Ara es pot gaudir millor la força de la seva imaginació i el nervi de la seva prosa. La narració, dotada d'una gran càrrega introspectiva i d'una riquesa sorprenent de ramificacions i de travesses temàtiques, va desgranant la confluència entre món exterior i món íntim, entre la ciutat enverinada pel riu i la màscara immoral d'alguns habitants. Als vericuets mentals i als dels seus carrers es plasma, mitjançant lirismes, meditacions i diàlegs, la demolició del protagonista. En aquest punt, la novel·la, encara que fracturada, i potser per això, aconsegueix la seva major complexitat i bellesa.