Tan difícil como raro

"Si la salvació estigués a l'abast de la mà i pogués aconseguir-se sense gran feina, com podria passar que gairebé tots la menyspreen? Però tot allò excels és tan difícil com estrany", va escriure Spinoza. L'octubre del 1991 coincideixen a la facultat de Filosofia els personatges d'aquesta història: la Glòria brillantíssima, que no trigarà a desencantar-se de la universitat per lliurar la seva intel·ligència a l'empresa privada; Manuel, que busca en la raó i els llibres un fre als seus impulsos més foscos; la capritxosa Bea, que acostuma a provocar tota mena de desgràcies i sortir-ne sempre indemne; Roberto, un excèntric aspirant a pintor; o Anna, que tanca dins de si mateixa tota la ràbia i tota la dolçor del món. Són joves i es diverteixen, conceben grans plans o potser deliris, fan un munt de ximpleries. Fins que un se suïcida i la cosa es posa seriosa. Per què algunes persones es trenquen i d'altres se salven? Tan difícil com estrany no pretén respondre preguntes impossibles. Sí aspira a oferir un retrat generacional, entre altres mil probables, dels que van néixer als setanta, van gaudir de l'esplendor dels noranta i es van enfonsar amb el nou segle. També explica una història d'amor, que tothom creu perfecta, però que esclata a trossos per la irrupció de la malaltia mental. La felicitat es transforma aleshores en una lluita constant contra el buit i una successió d'ingressos psiquiàtrics. Fins i tot aquesta novel·la podria veure's com un relat de fantasmes en què no són els morts els qui turmenten els vius, sinó al contrari: els vius, de cap manera, estan disposats a oblidar els morts, i per això els persegueixen, els assetgen, els interroguen i es neguen a perdonar-los.