Sin tocar el suelo

Quan vaig llegir el manuscrit de Sin tocar a terra, el primer que vaig pensar és que Jokin Muñoz havia escrit una novel·la que reflectia la capacitat de la literatura per reconstruir-nos quan la vida ens ha trencat. Aquesta novel·la plena de bellesa, tendresa i una mica de malenconia és una reflexió sobre el silenci i les seqüeles de la violència, sobre la transmissió -conscient i inconscient- de la memòria intergeneracional, en aquest cas entre Luis i la seva néta Mei, sobre la dimensió subjectiva de la llengua amb què triem comunicar-nos, sobre l'amor en totes les accepcions, sobre l'arrelament i el desarrelament, la recerca i la fugida. I sobre la literatura -particularment la poesia- com l'eina capaç d'articular-ho tot. A través de la vida del jove Luis a Sant Sebastià i Pamplona, ??Jokin Muñoz ens trasllada als anys de la violència, una violència que creixia 'invisible' perquè no érem capaços de veure-la, una violència que va absorbir i destrossar part d'aquella joventut que en el moment s'anomenava 'alegre i combativa'. La literatura de Jokin Muñoz es caracteritza per la capacitat de crear ambients carregats d'angles cecs i de silencis, per examinar com les grans violències ens travessen i s'encarnen en violències quotidianes i com la complicitat també genera mal. Muñoz va escriure amb extrema lucidesa sobre aquests temes quan ETA estava activa. Ara, deu anys després de la fi definitiva de l'activitat armada, l'autor ens confronta amb la memòria d'aquest dolor i ens fa veure, una vegada més, que el dany no s'acaba per decret i que les conseqüències segueixen vives mentre segueixi viva la memòria del dolor. I així ho reflecteix aquest personatge magnífic que és Luis.