Siempre seremos eternos

De vegades assolir un somni suposa renunciar a un altre. I aquest, fugaç o etern, potser és el que val la pena. L'Hug té una il·lusió i està disposat a tot per fer-la realitat: pintar alguna cosa que ho converteixi en etern. Però el que encara no sap és que aquesta emoció que batega dins seu, aquella que apareix i desapareix del seu camí i que té els ulls blau nit, és la que hauria d'anhelar. Ava ha deixat de creure en tant que sigui possible. Per ella el món s'ha tornat un lloc fosc, fugaç, on no hi ha lloc per als somnis i encara menys per creure en l'eternitat. Ni tan sols encara que aquesta possibilitat, la de viure un amor que venci les lleis del temps, hagi estat davant dels seus ulls tota la vida. I cada vespre, quan l'Ava i l'Hug s'aturen a mirar la lluna, saben que és la mateixa que il·lumina l'altre. I aquest gest els porta a pensar que, malgrat la distància i els obstacles, malgrat tot, el que senten és per sempre. Tornaran a trobar-se sota la mateixa lluna? Prendran finalment les decisions adequades per poder estar junts? O serà necessari que els arribi un meteorit perquè els seus trossos acabin per encaixar?