Sicalípticas

Quan va arrencar el segle XX a Espanya vam haver d'inventar un món, i amb ell ens va tocar també inventar termes acords amb els canvis socials, com la sicalipsi: aquest batalló de dames galants, les sicalíptiques, deesses del plaer i reines de temples de varietès, teatres, teatrutxos, tuguris, salons i music halls. Excèntriques i gaudidores a mans plenes d'escàndols que deixarien els futuristes com a autèntics principiants. Poetes de vaselines lúbriques que anul·larien el mateix Tzara. Heroïnes de la modernitat, deesses bastardes i elèctriques, tota una galàxia de perdició i cosmopolitisme castís. Dones independents, sindicalistes convençudes, bolxevics temporals, políglotes intermitents. Temes com a diableses capaces de contagiar d'independència totes les dones espanyoles, portadores del virus de la perversió, de la fornicació i de la perdició de l'home.