Ran de bàratre

Un llibre de narracions amb una veu turgent que té relleu. Un català simple, eficient, mordaç, fins i tot, que s'adapta a la realitat alterada que descriu. Novel·listes sense rumb que ja no volen escriure, inundacions apocalíptiques que acaben amb un poema de Maragall, el cel convertit en un camp de golf. L'acidesa de l'escriptura irònica de l'autora destenyeix la realitat dels colors llampants i lluents que volen evitar les confusions d'un món que ha perdut el sentit i només és la seva pròpia estridència. Una veu perspicaç que sembla, per un moment, que ha perdut el seny, però que mai no perd la mirada subtil i penetrant per tal d'encarar-nos als nostres terrors més banals, a les nostres misèries més aspres, a les nostres solituds més secretes, al daltabaix que ens conforma cada dia. Una llengua esmolada, que cerca una credibilitat afuada, i que alhora és càustica, farsant i corrosiva.