Quema de huesos

Una dona en plena maduresa cerca els records -els dies d'escola, l'ambient familiar, els jocs, les activitats de l'adolescència...- les empremtes de la seva personalitat. Accepta les pèrdues i els guanys que comporta el pas del temps. Sap distingir què se li pot demanar a la vida i què no. Ha après a treure's les castanyes del foc. Assumeix l'absència dels que en falten. No creu en el valor absolut de l'amor, encara que li concedeix una darrera oportunitat. Coneix els anhels i les pors d'altres dones. Conserva l'alè de la ironia. I troba a la solitud l'impuls per continuar creixent. De vegades toca fer una foguera, vigilant el vent perquè el que havia de ser beneficiós no arribi a fer-nos malbé. A això es dedica la protagonista d'aquests vint-i-un relats, a cremar per mitjà de l'escriptura els ossos acumulats al llarg de la vida: haver i deure, els encerts i els errors, els passos legítims i il·legítims. Perquè escriure és fer una crema de rostolls. Una foguera ritual, és clar: cap escriptura pot cremar la vida.