Por supuesto que no es él

L'únic que volia en el meu trentè aniversari era una nit de bogeria de la que em recordés tota la vida... I en comptes d'això, vaig acabar embarassada del meu cap. D'acord, espera. Abans que comencis a jutjar-me -que t'estic veient-, la veritat és que no sabia que era el meu cap en aquells moments. L'únic que vaig veure va ser l'home més sexy amb qui m'havia ensopegat mai, amb accent britànic inclòs, i uns llavis que em van devorar durant hores al llit. Tot i així, quan es va comportar com un gilipolles i va assumir que hi hauria una segona ronda després d'haver dit que el meu apartament s'assemblava a "una capsa de llumins", li vaig donar la puntada de peu i vaig esperar no tornar-lo a veure mai més. Fins a quatre setmanes més tard... Va ser llavors quan em vaig adonar que estava "tardant", quan vint proves d'embaràs diferents em van confirmar la veritat que no volia reconèixer. I just quan pensava que m'hauria de passar quatre setmanes més buscant-lo, va entrar tan tranquil per les portes de la meva empresa, i el meu supervisor ens va anunciar que era el nostre nou director general. Però és que això no és ni tan sols el pitjor. Ni de lluny. Resulta que aquest home va ocultar un secret la nit en què ens vam conèixer, i els vuit mesos següents anaven a ser molt més complicats del que mai m'hauria pogut imaginar...