Pantailen garaipena

Podria dir que l'Iñigo Martinez Peña té un ull agut i que ens ofereix una imatge increïble de la nostra societat, però prefereixo dir que té un bon olfacte. I no es pot negar: la societat en què vivim fa mala olor. A mesura que avances pel llibre, la pudor: el poder vol que siguem completament transparents, tot i que el poder en si no ho serà mai; els nostres carrers i llocs de treball estan plens de videovigilància i ens espien constantment; preferim seguir el camí enganxant-nos al GPS, en lloc de preguntar a algú proper on és el que busquem; la il·luminació excessiva dels carrers afecta la qualitat del nostre son, entre altres coses; quan arribem a un nou paisatge o lloc, insistim a fotografiar-lo, oblidant-nos de gaudir del moment; intentem predir el determinisme del comportament humà, aterrits per la responsabilitat que comporta prendre decisions. Vivim en un calidoscopi boig. En les línies del llibre, però, no hi ha nostàlgia dels paradisos perduts, ni ganes de tornar a temps passats: tots els temps tenen la seva llum i foscor, els seus perfums i olors. Això és el que ens convé. La clau és mirar-ho i canviar-ho: com podem fer més habitable aquest món on vivim? Com recuperar, més enllà de la vista, tot el cos? Com aconseguir la força de la comunitat? El dret a ser oblidat? Representant tots els futurs possibles? Com trencar els camins de les decisions i les responsabilitats? De confiança? Com continuar la conversa? (del pròleg d'Olatz Mitxelena)