Obras completas

La coneguda novel·la de Somerset Maugham s'obria amb un proverbi d'Upanishad Kathara: "Arduo trobaràs caminar per l'agut tall de la navalla; / i penós és, diuen els savis, el camí de la salvació". Arduo és, podríem dir sense ser savis, el camí de la literatura, quan es discorre sempre per l'agut tall de la navalla. Com Quevedo, Gracián va intentar esprémer tot el suc a l'idioma, encara que no necessàriament en la mateixa adreça. Barria fàrrec i fullaraca en benefici de la brevetat; extreia la cinquena i fins a la sisena essència de les paraules acudint a l'etimologia, a la recreació, a l'art de l'agudesa, recolzat amb freqüència en jocs de paraules, doblecs de sentit, retruca'ns i equívocs. Però des d'Erasme, fins i tot passat per Pérez de Chinchón, sabíem que "no hi ha, en veritat, entre els homes cosa més empenyible que la llengua, ni cosa més saludable usant-ne com convé". I Gracián, que es perdia per una agudesa ben col·locada, es va moure contínuament al tall de la navalla. Tinc per a mi que bona part de la absurda predicació que va atacar sense pietat el P. Illa a la seva "Fra Gerundio" enfonsa les seves arrels en aquesta orfebreria de la llengua, que cal manejar amb molta cura per no tallar-se. I així, quan Gracián lloa aquells versos de Girón, "agudíssim poeta valencià", en arribar a la negació de sant Pere: "¿No havia de cantar el gall / veient tan gran gallina?", ganes ens donen de pensar, com el senyor Quixot de Sancho, que "totes o les més vegades que volia parlar d'oposició i al cortesà, acabava la seva raó d'estimbar-se de la muntanya de la seva simplicitat al profund de la seva ignorància". Gracián, sens dubte, sempre es va lliurar i va saber mantenir-se en el difícil equilibri dels aguts talls de la seva llengua. Però, com que els nostres imitadors són els nostres defectes, els ignorants predicadors que van intentar emular les seves agudeses van caure indefectiblement "de l'alta cimera de la seva bogeria fins al profund abisme de la seva simplicitat".