Novela con cocaína

"Per a un home enamorat totes les dones són dones, a excepció d'aquella que estima, que considera una persona. Per a una dona enamorada tots els homes són persones, a excepció d'aquell que estima, que considera un home ". Reflexions com aquesta, en una novel·la d'altra banda repleta d'infreqüents revelacions sobre sexualitat i rols de gènere, i d'elements certament inèdits com l'addicció a la cocaïna, van cridar l'atenció, al començament de la dècada de 1930, del grup d'emigrats russos que editaven a París la revista Xifres ia la redacció dels quals va arribar, amb el pseudònim de M. Aguéiev, el manuscrit de Novel·la amb cocaïna. La paternitat de la novel·la, que va arribar a ser atribuïda a Nabòkov i que no seria definitivament esclarida fins al 1994, va ser des de llavors un enigma. Però l'enrenou estava justificat per l'extraordinària originalitat de l'obra, una narració en forma autobiogràfica, ambientada a Moscou en vigílies de la Revolució, d'un jove impel·lit pel "desig de conferir a la meva personalitat un caràcter singular", des dels darrers anys a l'Institut fins a la seva reclusió al solitari univers de "desdoblaments" de la cocaïna. Agosarada, profunda i incòmoda, amb una visió del món que suposa un insult a la nostra noció més lluminosa, tendra i pura, és a dir, "l'ànima humana", aquesta és una novel·la imprescindible del segle XX, per primera vegada presentada en traducció directa del rus.