Nada más

Una dona dicta unes quantes frases al dia al llarg del darrer any de vida. Estan dirigides a la seva amant, que no només les mecanografia, sinó que també és l'objecte de les passions tumultuoses que se'n desprenen. Aquesta dona és Marguerite Duras, una de les escriptores franceses més importants de tots els temps, que mor només tres dies després de l'última entrada d'aquest llibre. Si totes les seves històries es desenvolupen al voltant d'una pèrdua, a Res més Duras narra la pèrdua definitiva: la pèrdua de la seva pròpia veu. Només és un crit esquinçador, una carta d'amor fervorosa i desplegada alhora, una meditació existencial i una confidència en què trobem reminiscències i centelleigs de la seva vida i obra, cosa que en fan un text tan hermètic com fascinant. A força de pronunciar paraules terminals, Duras aconsegueix que un possible testament literari es transformi en un testimoni de vida, en una afirmació que qualsevol epíleg suposa, també, un cant de benvinguda, que tota posteritat es reconcilia, al minut postrero, amb les singularitats duna vida.