Memorias del subsuelo

"En una novel·la hi ha d'haver un heroi, i aquí s'han reunit deliberadament tots els trets de l'antiheroi", diu el narrador sense nom de Memòries del subsòl, que Fiódor M. Dostoievski va publicar el 1864 a la nova revista Època del seu germà Mikhaïl , a qui havia confessat la seva inquietud pel "to aspre i salvatge" del text. En la primera part, un funcionari de grau mitjà de quaranta anys, ja retirat, es dirigeix a un imaginari públic com un orador: entre burles, paradoxes i violentes interpel·lacions, confessa el seu orgullós aïllament de la societat, els seus constants atemptats contra "tot ho bell i el sublim" i la seva ferma convicció que la civilització no podrà salvar l'ésser humà, condemnat pel lliure albir a desafiar la raó i assaborir el mal. A la segona part, a partir del record d'una anècdota de joventut, la novel·la comença a poblar-se de personatges -tinents creguts, amics aduladors, criats altius, joves prostitutes- que acaben de perfilar, amb les gresques i els desaires, el característic univers dostoievskià. El "subsòl" des d'on escriu el protagonista és un espai simbòlic de "la manca de contacte amb la vida" i de la "presumptuosa rancúnia" que aquesta genera, però també un refugi on regna una falsa sensació de "tranquil·litat". És el lloc on viuen els insectes, les aranyes i els ratolins, i també l'home superflu, "incapaç d'estimar", aquest gran prototip de la literatura russa.