Mejor no te lo creas

A la meva infància somiava ser presentador. Muntava sets a la meva habitació, on passava hores replicant els xous que veia a la televisió. A l'escola els professors cridaven l'atenció als meus pares perquè deien que jo no vivia a la realitat, que semblava estar sempre dins d'una fantasia. Sent adolescent, em vaig adonar que una nova dimensió s'obria com una porta dins del meu cap, i sabia que mai més no la podria tancar. Quan estava amb gent de la meva edat, notava que hi havia coses que a mi no em provocaven les mateixes emocions que als altres. Mentre tot passava per a ells, jo sentia que el meu món era en un altre lloc, no era aquell, no era aquest. Estava convençut que això em feia especial, que tenia superpoders. I no em sentia assenyalat o marginat perquè no era com els altres, em considerava un afortunat. Com Superman o Spiderman, portava la meva doble personalitat en secret. Aquesta era la meva salvació. Als dinou anys vaig començar a presentar Club Disney. Després va arribar Art Attack, el programa de manualitats amb què vaig acompanyar diverses generacions. El meu somni infantil havia esdevingut realitat. Però la meva vida estava a punt de posar-se de cap per avall i, com van fer aquells professors del col·legi, la malaltia, la mort i el fracàs pretenien obligar-me a abandonar el meu món de fantasia. El que no sabien és que jo tenia al calaix la meva capa de superheroi.