Máquinas filosóficas

Des de fa algunes dècades, el desenvolupament de les màquines cibernètiques està portant aparellada la supressió de milions de llocs de treball a les àrees de la producció i els serveis, fins al punt que molts economistes estimen que no es tornarà mai a una societat de plena ocupació sense una dràstica reducció de les jornades laborals. Se sol recordar que alguns filòsofs, com Karl Marx o Bertrand Russell, havien previst aquesta situació, però s'oblida que alguna cosa força similar havien plantejat Aristòtil, Descartes i fins i tot el mateix Nietzsche. Al segle IV abans de Crist, el primer havia assegurat que si les màquines poguessin treballar soles i obeir les ordres dels senyors, aquests ja no necessitarien emprar com a "instruments animats" ni els esclaus ni els obrers. Quan desaparegués la divisió entre els que manen i els que obeeixen, es podria fundar una ciutat de ciutadans lliures i iguals. Dos mil anys després, Descartes no plantejaria res diferent. El progrés científic i tecnològic permetria, segons ell, l'adveniment d'una societat de senyors consagrats a l'estudi i la creació. Però aquesta promesa va començar a posar-se en crisi quan altres filòsofs van efectuar una objecció evident: si els autòmats poden substituir-nos, no és perquè també som autòmats obedients? Hi ha alguna part de nosaltres que no serà mai substituïda per dispositius automàtics? Des dels seus propis orígens, la filosofia va vincular el problema de la llibertat i la igualtat amb la qüestió de les màquines, i aquest llegat conceptual continua tenint conseqüències avui.