Las palabras justas

Aquest és un diari sobre dies tristos i dies feliços -"L'eufòria i la felicitat absolutes són a un mil·límetre de l'atac de pànic"-, escrit sense trampa ni cartró, sense pudors ni engolada pompa. Escrit seguint aquesta premissa: "Un escriu sol davant el perill, no hi ha una altra manera honesta de fer-ho, el menor indici d'autocomplaença és un senyal de covardia. Escrius contra tu primer i després contra tothom. Et poses a tu mateix contra les cordes, és la feina més solitària del món, no et tens ni a tu, et presentes completament desposseït, és pitjor que l'amor". En aquestes pàgines treuen el cap de tant en tant les mascaretes, però sobretot treu el cap la vida: els fills, els amors, les classes de ioga, les visites al psiquiatre, les trobades fortuïtes, els retrobaments, les passejades pel barri, l'escriptura com una gimnàstica diària... I apareixen també la seducció i el pas del temps, les disquisicions sobre la veritable elegància, Proust, les lliçons literàries i vitals de Txékhov, l'emoció fins a les llàgrimes davant la celebració de la vida del West Side Story de Spielberg o un divertidíssim llistat de tipologies de lectors observats durant les llargues sessions de firmes a fires. I l'amor, sempre l'amor: "En l'amor res no és una pèrdua de temps, tot serveix, l'experiència més banal, més absurda, més ridícula, més humiliant, més dolorosa, serveix, res no cau mai en sac trencat. És impossible perdre el temps amb l'amor, enamorar-se -encara que només sigui durant dos dies, encara que sigui tontament, encara que sigui per despit o per avorriment o per curiositat- serveix sempre precisament pel contrari, per guanyar temps".