La vida privada de los árboles

Verónica triga, Verónica es demora inexplicablement i el llibre segueix fins que ella torni o fins que Julián estigui segur que ja no tornarà. La vida privada dels arbres: de la nit llarga i potser definitiva que Julián passa esperant que la seva dona torni, que el llibre s'acabi. Cap al final d'aquesta, la segona novel·la d'Alejandro Zambra, Julián vol ser una veu en off, un col·leccionista d'històries alienes; vol escriure i no ser escrit, però esperar és deixar-se escriure: esperar és seguir una deriva constant d'imatges. Aleshores la història comença molt abans d'aquella nit última, potser una tarda del 1984, amb l'escena d'un nen mirant televisió. I acaba amb les inevitables conjectures sobre la vida de la Daniela, la filla de la Verònica, als vint, als vint-i-cinc, als trenta anys, quan ha passat molt de temps des que el seu padrastre li explicava històries sobre els arbres.