La Vía Damna

En aquest despenjat tros de terra a les entranyes de l'estret de Magallanes, terra maleïda per a molts, la mort no era un concepte lineal ni tan definit, sinó més aviat sotmès a l'escrutini constant com a través d'un calidoscopi. La via Damna era una condemna de cos i esperit. Qui entrava, mai no sortia. Després de la destrucció i abandonament del fort Bulnes el 1852, el primer assentament xilè a l'inhòspit extrem austral, les seves ruïnes es van convertir en el refugi improvisat per a un centenar d'infecciosos i alienats de diverses procedències, tots llançats per les seves tripulacions a morir al mar . Era la via Damna, un camí maleït de no tornada, un lloc de cruel foscor. Cap vilatan gosava acostar-se, temien els malalts que deambulaven sota vells vels blancs tacats amb fang i sang. Estaven abandonats per la societat, encara que tots sota la custòdia d'una dona estranya...