La última voz

El 1943 Roy J. Glauber tenia 18 anys. Estudiava simultàniament la carrera de Física i cursos de doctorat a Harvard. Un dia, un emissari del govern va demanar entrevistar-ho. Poc després, seguint escarides instruccions, Roy va enviar les seves pertinences a una misteriosa adreça postal i va agafar un tren sense saber on. Així va arribar a Los Álamos, un laboratori aïllat i secret en què les ments més brillants de l'època treballaven al Projecte Manhattan. De la nit al dia, el jove Roy es feia amb els principals referents científics per crear una arma que canviaria el panorama bèl·lic i polític del segle XX. La fama és inassolible per a la majoria dels humans, i aquest noi de llavors desconeixia que després la tindria per partida doble. El 2005 va obtenir el premi Nobel de Física pels seus treballs sobre la coherència quàntica de la llum. Però, a més, Roy va ser testimoni dels fets, va conèixer i va sobreviure a pràcticament tots els científics vinculats a la creació i llançament de les bombes atòmiques; va viure de prop l'abans, el durant i el després. Des del punt de vista històric, Roy va ocupar un lloc privilegiat: ningú més no el detentarà. Per això, si la vida posa un en contacte amb un home tan excepcional com ell, i en circumstàncies tan especials com les aquí relatades, té l'obligació d'explicar-ho. Aquest llibre narra l'inici de l'era atòmica a través d'un veritable protagonista; un independent, compromès amb la veritat. Els fets rememorats per Roy romandran a la història potser per mil·lennis. "Jo només vaig ser un observador... encara que un de molt bo", ens va dir. Aquí en queda la veu. La darrera veu.