La señorita Haas

Michèle Audin construeix a La senyoreta Haas una bella i potent novel·la coral amb les vides de tretze dones, anònimes encara que amb un mateix cognom, Haas, i un mateix espai-temps: la França que, entre 1934 i 1941, s'endinsa en la radicalització i l'ascens del feixisme, la Segona Guerra Mundial i la deportació de jueus als camps d'extermini. Com ja fes a la seva magistral Una vida breu (Perifèrica, 2020), Audin se serveix de la memòria i de la crònica veraç combinant-les amb una poderosa inventiva formal. Fidel a l'experimentació del grup OuLiPo (el Taller de Literatura Potencial, a què van pertànyer autors com Georges Perec o Raymond Queneau, i del qual ella mateixa n'és membre), cada capítol tria una perspectiva narrativa diferent i es converteix en una lliçó d'estil. El resultat, La senyoreta Haas, és la novel·la veritable d'aquelles dones comunes, treballadores joves que no van tenir a qui volgués relatar les seves vides: els gestos mínims i l'orgull, l'assetjament que pateixen, les situacions familiars, l'embrutiment laboral, els somnis i expectatives. En definitiva, la seva tragèdia silenciosa.