La (neo)lógica de las lenguas

Alubiada, like, televermut, flamencólico... no podem parar de crear paraules: les llengües necessiten de la nostra imaginació i la nostra complicitat col·lectiva per posar-se a el dia, i mai poden escapar de les nostres ganes de nomenar el que ens envolta: és la (neo) lògica de les llengües: l'ímpetu que les porta a reinventar-se, com Madona, per no passar de moda. Aquest llibre es passeja pels procediments de formació de neologismes fugint de regles i teories: en lloc d'això, parla de préstecs que són princeses guerreres, de compostos tan veloços com un tren bala japonès, d'acrònims que es tanquen pitjor que el bagul la Piquer o de les irreconciliables diferències que existeixen entre els neologismes Pantoja i els neologismes Winehouse. Hi ha xenismes que atraquen carrerons foscos, paraules fent cua per a un càsting, i una senyora amb bata de flors que respon a el nom de antonomàsia. Tota aquesta troupe de personatges ens ajuda a comprendre per què és tan especial l'espurna que encén entre els parlants a l'usar una paraula acabada de desembalada, què fa que algunes ens resultin més enginyoses que d'altres, i les conseqüències que té això per a la nostra forma d'entendre el món: en la creativitat lèxica s'amaguen un bon grapat de paradoxes que defineixen el nostre idioma, però també l'idil·li etern que mantenim amb ell. A més, intenta donar alguns apunts sobre la relació d'amor-odi entre les paraules acabades de crear i els diccionaris... i de com ens afecta als parlants estar enmig d'aquest foc creuat de definicions, categories i biaixos ideològics. Un intent, en definitiva, de fer que els que estimem les paraules perdem la por a reinventar-les sempre que ens vingui de gust.