La mujer loca

Julia treballa en una peixateria, està enamorada del seu cap i viu llogada en una habitació de la casa de Serafí i d'Emèrita, una malalta terminal que està planejant la seva eutanàsia. Però, sobretot, Julia manté una estranya i obsessiva relació amb la gramàtica. De vegades, paraules que pateixen patologies es colen a la seva habitació perquè ella les tracti; en altres persones imaginàries poblen el seu cap abans de, per sorpresa, tornar-se de carn i os. I això capta l'interès d'un Millás (un altre Millás) que acaba formant part d'aquesta família artificial reunida al voltant d'Emèrita en una casa que, casualment, és la mateixa on ell va passar part de la joventut. La realitat no té l'obligació de semblar versemblant. En ple bloqueig narratiu, aquest altre Millás es refugia en la redacció d'un "Diari de la vellesa" mentre es debat entre escriure sobre la dona trastornada pel llenguatge o sobre la decisió vital d'Emèrita, i discuteix amb el seu psicoterapeuta sobre novel·les legals il·legals, sobre allò veritable i allò il·lusori, i sobre els difusos límits del real. Però a la realitat, que hi donin.