La luz más quieta

En un dels poemes de la seva entrega anterior, Tono menor, Antonio Cáceres apuntava a la senzillesa i la claredat de l'expressió com a vocació estètica de la seva poesia. Sense perdre la manera continguda que li és pròpia, bona part dels poemes de La luz más quieta -distribuïts en tres seccions: la que titula el llibre, "La lechuza de Minerva" i "Luna pensativa"- es revelen a partir d'un estat de vigília somiada que enfosqueix la seva significació immediata. Anuncien aquesta incursió els dos versos que, a mode de porta-deixa, obren el poemari: "Endins la lletra, endins, / la que es diu al somni". Del somni o la vigília semiinconscient semblen provenir alguns poemes en què es desdibuixa la línia tènue de la consciència. Quan arriba a esborrar-se, fins a l'exercici de l'escriptura automàtica -cas del poema final, un homenatge a Góngora ia la Tercera Soledat, mai escrita-, sorgeix un contrapunt d'estil que, sense arribar a ser hermètic, es torna menys evident per al lector. Altres poemes assagen la cançó i l'elegia, presents a tota l'obra de Càceres, juntament amb composicions més narratives o d'inspiració culturalista. A la diversitat de temes i tons s'hi ajusta també la varietat mètrica d'una poesia que s'inclina amb naturalitat al registre menor de la conversa i de la confidència. A través de la seva experiència i la dels altres, l'autor traça una biografia sentimental de què sovint el poema és un correlat objectiu.