La leyenda negra de Largo Caballero

Francisco Largo Caballero va ser un sindicalista i polític, dirigent del Partit Socialista Obrer Espanyol i de la Unió General de Treballadors. Va ser el dirigent obrer més rellevant a Espanya i autèntic hereu del fundador, Pablo Iglesias, alhora que un dirigent de masses, ministre i president del Govern, promotor i mantenidor de projectes societaris. La personalitat i l'actuació de Largo Caballero van ser sempre complexes, polièdriques i contradictòries. Li va tocar viure temps convulsos a primera línia de la política: la dictadura de Primo de Rivera, la República i la Guerra Civil. El seu lideratge i les seves decisions han estat molt criticats i, la seva figura, sovint desnaturalitzada. Al seu calvari a l'exili clamaria: «Des de l'any 1909, trenta anys!, no m'he vist lliure mai de les urpes de la policia i dels tribunals, i tot pel delicte de tenir idees socialistes». Era marxista revolucionari, però també un reformador social i un sindicalista pragmàtic. Va ser cinc vegades regidor a l'Ajuntament de Madrid on va combatre la corrupció alhora que dirigia l'exemplar Mutualitat Obrera. Des de la vaga general a Espanya del 1917, que gairebé el va portar a la pareda, va passar per etapes legalistes i rupturistes. Va defugir la confrontació amb la dictadura primoriverista però es va implicar en l'arribada de la República el 1931 on va ser un gran ministre de Treball; el 1934 s'embarcaria a la fracassada Revolució d'Octubre. Amb l'arribada de la Guerra Civil s'hi recorre per presidir el Govern des del qual va intentar disciplinar l'exèrcit i mantenir units els republicans. Enfrontat als comunistes i a una part dels socialistes, el 1937 va ser obligat a abandonar el càrrec i, a França, va ser perseguit pels agents franquistes fins a acabar al camp d'extermini nazi d'Oranienburg. En tornar a França el 1945, amb pocs mesos de vida al davant, sentint-se "més espanyol i més socialista potser que mai" va defensar la seva proposta d'una Transició pacífica i sense revenges. Aquesta vegada va tenir el suport d'Indalecio Prieto i del PCE, però ja era tard per a ell... i per a Espanya.