La hora violeta

Aquest llibre és un diccionari d'una sola entrada, la recerca d'una paraula que no existeix en el meu idioma: la que anomena els pares que han vist morir els fills. Els fills que es queden sense pares són orfes, i els cònjuges que tanquen els ulls del cadàver de la seva parella són vidus. Però els pares que signem els papers dels funerals dels nostres fills no tenim nom ni estat civil. Som pares per sempre. Pares d'un fantasma que no creix, que no es fa gran, a qui mai no recollirem a l'escola, que no coneixerà mai una noia, que no anirà a la universitat i no se n'anirà de casa. Un fill que mai no ens donarà un disgust i aqui mai no haurem d'esbroncar. Un fill que no llegirà mai els llibres que li dediquem. Que ningú no hagi inventat una paraula per anomenar-nos ens condemna a viure sempre en una hora violeta. Els nostres rellotges no estan aturats, però marquen la mateixa hora una vegada i una altra. Jo l'evoco per escrit. Recordo aquest any de la meva vida amb l'esperança de fixar-ne el relat i no convertir-lo mai en un lloc comú.