La ciudad de la euforia

Circulava fa uns anys un acudit que deia que la corrupció era com la paella, que es feia a tot arreu, però en cap lloc com a València. I així era. Escàndols ha hagut en tot el país i casos més greus que els de la Comunitat Valenciana, també. No obstant això el que aquí passava tenia ingredients irresistibles, uns protagonistes difícilment explicables i una tímida resposta social que mai es va acabar d'entendre. Cap cas, per escandalós que fos, semblava afectar directament a el dia a dia dels ciutadans, més aviat el contrari. La percepció al carrer, alimentada pels mitjans, era que la fórmula ens beneficiava a tots. La Justícia avançava molt lenta mentre el PP corria a Ferrari. En temps de bonança econòmica, la seva aposta generava riquesa, llocs de treball, creixement, lideratge i fins i tot, què nassos, molta enveja. Els diners no era de ningú i el guany era de tots. Que la realitat estigués podrida després del teló poc importava. És realment complicat veure el que t'envolta quan et enceguen els llums de neó. És impossible discutir amb la boca plena de canapès de caviar. "La festa a València no s'acaba mai", va presumir en una ocasió un alt càrrec de el partit. Ell també va acabar processat. Aquesta és la història real de l'alcalde que comptava bitllets en els seients del seu cotxe, del fatxenda addicte a els diners que va desaparèixer de el mapa per renéixer convertit en un hippie anacoreta, del borni, el ferroveller i el seu goril·la, la Perla i el conill, de aquell gerent que va gastar milions en sensuals "traductores" romaneses, l'empresari que va fugir a Moldàvia o del constructor que corria en trikini pels passadissos d'un hotel d'Andorra amb unes ulleres d'esquí: baules d'una espècie de cadena tròfica en què tots van acceptar nodrir-se de les deixalles dels altres. Uns van seure a la taula del gran banquet i altres només escuraren el plat; tots parasitaren el sistema, però cap va obrir el bec perquè si un parlava, ja saben, tots sortien perdent.