La amante de Wittgenstein

Una dona anomenada Kate viu sola en una casa a la platja i escriu a màquina una allau de records i reflexions encara que ningú no els llegirà, convençuda com està que és l'últim ésser humà sobre la faç de la terra. Ho sap amb certesa, ja que no ha trobat una ànima malgrat haver recorregut el món sencer, refugiant-se a la National Gallery, al Metropolitan o al Louvre, on cremava antiguitats i marcs de quadres per suportar el fred a l'hivern. Així, revisitant les fites de la cultura occidental -de l'Odissea a Picasso, de Leonardo da Vinci a Brahms, de Shakespeare a Wittgenstein-, filant un tema amb un altre, comencen a treure el cap aquí i allà les fondes fractures de la ment de Kate, i la narració es revela llavors en tota la seva amarga i commovedora bellesa. En aquest ball entre allò dit i allò no dit transita aquesta novel·la magistral, ambiciosa i poètica que David Foster Wallace va assenyalar com una de les seves obres favorites. Més enllà del seu innegable enginy, més enllà del seu humor, la seva ironia i el seu virtuosisme, L'amant de Wittgenstein suposa en última instància una poderosa reflexió sobre la memòria, el llenguatge, la incomunicació, la bogeria i la més punyent soledat.